El veritable sentit de l'aracnofòbia i com superar-la.

Amb la meva fotografia de la taràntula vaig provocar -involuntàriament- un cert esglai a diverses persones. Ho puc entendre perfectament. De petit, quan la meva germana passava les pàgines d'un llibre il·lustrat de zoologia, en arribar als aràcnids ella anava una mica més a poc a poc, i jo m'havia de tapar els ulls. Sempre m'havien fet una por terrible. Encara us diré més: sent ja un home dret i fet, i amb la tesi doctoral acabada, vaig fer anar a la meva dona a fer-se càrrec d'una enorme aranya violinista que havia pres possessió de la pica del bany.

Amb aquests antecedents tan poc prometedors, com pot ser que jo ara m'alegri de veure taràntules? I no tan sols taràntules: de fet, a casa, ara hi tenim una família d'aranyes violinistes que viuen a un racó, heretat de mares a filles. Cada any hi fa la tela una aranya nova, però totes es diuen Maria Asunción. Aquest estiu, si Déu vol, arribarem a la Maria Asunción VI.

Sembla que la por a les aranyes, com a tots els animals verinosos, està programada al nostre cervell, biològicament. De certs perills ancestrals, com per exemple depredadors, o enemics, ens en podia protegir la nostra tribu. Entre tots, podíem per exemple fer front a un lleó, a un llop, o a la tribu de l'altra banda del riu. Però i una aranya, una serp, un escorpí? Per molts amics que tinguem, per bé que ens protegim, sempre podrà acostar-se algun animal verinós, inesperadament, i matar-nos. Aquí i ara això no té massa sentit, però jo he conegut gent al Sàhara que han patit picades d'escorpí, i porten amulets per protegir-se'n. No dormen a l'aire lliure si no és a un lloc elevat i -privadament- a nosaltres ens consideren ximples per acceptar passar la nit arran de terra, de la mateixa manera que nosaltres rèiem als anys 70 dels europeus que patien cremades causades pel sol.

Però anem a la solució. Com vaig superar la por a les aranyes? En primer lloc, cal aclarir que no l'he superada del tot. Estic perfectament content amb un gran escarabat o una mantis passejant-me per sobre la pell, però mai toleraria una taràntula. Vaig començar a apropar-me a les aranyes tigre, que fan la tela als esbarzers a finals d'estiu, per poder-les retratar. Després, vaig atrevir-me escorpins i finalment amb les taràntules, sempre per fer-ne fotos.

Les ganes de fer la foto em permeten controlar la por. A mi, si m'hagués tocat anar al desembarcament de Normandia amb un fusell a la mà, hauria procurat de totes les maneres possibles sortir el darrer de tots i quedar-me discretament a un raconet. Amb una càmera, com el Robert Capa, potser hauria sigut diferent. Alguna cosa té la fotografia que activa algun registre al meu cervell.

I aquest seria el meu consell: si una cosa us fa por -i no em refereixo només a les aranyes- retrateu-la. I si no es pot retratar, parleu-ne.