El quadern desgavellat

Ja és fosc i porto a la mà la càmera de fer fotos de nit. A la sortida d'un revolt un fort xiulet em fa adonar que hi ha cabres salvatges a la vora. M'espanto i instintivament giro l'anell del zoom com si fer la imatge dels animals més petita m'allunyés d'algun perill. Elles també s'han espantat, i es queden mirant-me fixament. Per fotografiar-les, m'he de moure més enllà d'uns arbusts que me les tapen. Com ho faré sense que fugin? Avanço imitant una coixesa exagerada, com si tingués una cama trencada. Casualitat o no, això les tranquil·litza i no marxen corrent: només s'allunyen a poc a poc. Ara que les puc veure bé, m'adono que són dos joves mascles. Adolescents, podríem dir. Una de les dues és una mica més gran que l'altra i ja té barba, però encara no podria rivalitzar ni de bon tros amb els grans mascles. Sembla intuir-se un cert afecte fraternal entre elles, una mena de solidaritat caprina, com si fessin front juntes a la presència ines...

Ja feia potser un parell d'hores que caminava de nit. Aquella tarda les fotos no havien sortit com jo volia, i esperant unes circumstàncies que finalment no es van presentar, la nit se'm va tirar al damunt bastant lluny del cotxe. La lluna, quart creixent, s'obria pas entre els núvols, i la seva llum, sorprenentment intensa ,  m'hauria permès caminar còmodament a cel obert. Però el camí passava per zones cobertes amb arbres i per por de caure vaig encendre el llum frontal, al mínim. S'ha de ser prudent. Ara arribo a un detall tècnic fonamental per entendre el que va passar, i dispensin si em poso una mica pesat. El frontal, a diferència d'un lot normal que portaríem a la mà, va situat molt a prop dels nostres ulls. D'aquesta manera, si la llum del frontal ensopega amb un objecte que la reflecteixi especularment, com un metall polit o un mirall, torna perfectament als nostres ulls: l'objecte resulta clarament visible a gran distància. Però, és que de nit,...

No ho puc negar: tinc simpatia pels flamencs. Em refereixo als ocells de cames llargues, bec estrafolari i color vermell, que viuen a les llacunes. Un amic em va dir en certa ocasió que semblaven una escombra   amb ales , i allà vam acabar la nostra relació. Per altres motius, és clar. Amb el meu pare solíem passejar per les dunes que hi havia entre Torredembarra i Creixell, arran de la via del tren. Els veïns de la zona deien pestes de les llacunes que s'hi formaven, i que servien per nodrir eixams enormes de mosquits. Calia sanejar-les, assecar-les, urbanitzar-les: portar-les a la normalitat del litoral català. Però al meu pare li agradava la natura. Allà vaig aprendre a observar els pregadeus, les sargantanes i els   escarabats piloters  que s'alimentaven dels excrements dels turistes. Hi passàvem hores. Jo era un nen solitari, amb dificultats per fer coses normals com jugar al futbol. La natura, en canvi, em fascinava. I anar a veure-la amb el meu pare era el millor r...

Amb la meva fotografia de la taràntula vaig provocar -involuntàriament- un cert esglai a diverses persones. Ho puc entendre perfectament. De petit, quan la meva germana passava les pàgines d'un llibre il·lustrat de zoologia, en arribar als aràcnids ella anava una mica més a poc a poc, i jo m'havia de tapar els ulls. Sempre m'havien fet una por terrible. Encara us diré més: sent ja un home dret i fet, i amb la tesi doctoral acabada, vaig fer anar a la meva dona a fer-se càrrec d'una enorme aranya violinista que havia pres possessió de la pica del bany. Amb aquests antecedents tan poc prometedors, com pot ser que jo ara m'alegri de veure taràntules? I no tan sols taràntules: de fet, a casa, ara hi tenim una família d'aranyes violinistes que viuen a un racó, heretat de mares a filles. Cada any hi fa la tela una aranya nova, però totes es diuen Maria Asunción. Aquest estiu, si Déu vol, arribarem a la Maria Asunción VI. Sembla que la por a les aranyes, com a tots els...

Si mireu un plànol de muntanya,   com ara   un qualsevol de l'editorial Alpina, hi trobareu diversos indrets amb noms que al·ludeixen a les taràntules. Per exemple, el pla de les taràntules a Montserrat. Em refereixo als vells mapes de paper, que els excursionistes portàvem ben plegats a la motxilla. Parlo d'ara ja fa molts anys, potser 10 o 15, quan encara no existien els telèfons ni el wikiloc. Taràntules? És que hi ha taràntules, aquí? I tant que sí, de la mateixa manera que hi ha orquídies silvestres, a banda de les de floristeria. Potser heu vist, a botigues d'animals o a vídeos de selves tropicals, les enormes taràntules negres de l'Amazones. Igual que les orquídies mediterrànies, les nostres taràntules són molt més petites que les tropicals, però molt intenses. Si veieu un forat a terra, a una zona seca, d'uns 2 o 3 centímetres de diàmetre, molt ben rematat amb un tancat fet de branquetes, probablement és un niu de taràntula. La taràntula és una bèstia curosa...

Estimar el cel. Venus - a dalt- i Mercuri, el 30/3/2010. Com cada primavera, ahir vaig començar les classes de l'assignatura bimestral " Robotic   exploration   of   the  Solar   System ". Els professors, com els pagesos, tenim una vida cíclica, sotmesa al pas de les estacions. Les assignatures, els exàmens, els estudiants, van i venen rítmicament. Jo cada cop una mica més vell, ells eternament amb   20  anys. Vaig proposar aquesta assignatura optativa a la direcció de l' ESEIAAT  ara ja fa uns anys i la van acceptar. Es tracta, sobretot, d'explicar com processar dades originals de missions espacials. Cassini,   New   Horizons , Voyager... Fem servir la llibreria   SPICE  de la NASA. Han d'escriure programes per resoldre problemes geomètrics de la navegació entre planetes, com per exemple trobar la posició de Júpiter quan Linda   Morabito , treballant amb les imatges de Voyager I, va descobrir un volcà a   Io . No és ...