Recordant els flamencs.

No ho puc negar: tinc simpatia pels flamencs. Em refereixo als ocells de cames llargues, bec estrafolari i color vermell, que viuen a les llacunes. Un amic em va dir en certa ocasió que semblaven una escombra amb ales, i allà vam acabar la nostra relació. Per altres motius, és clar.

Amb el meu pare solíem passejar per les dunes que hi havia entre Torredembarra i Creixell, arran de la via del tren. Els veïns de la zona deien pestes de les llacunes que s'hi formaven, i que servien per nodrir eixams enormes de mosquits. Calia sanejar-les, assecar-les, urbanitzar-les: portar-les a la normalitat del litoral català. Però al meu pare li agradava la natura. Allà vaig aprendre a observar els pregadeus, les sargantanes i els escarabats piloters que s'alimentaven dels excrements dels turistes. Hi passàvem hores. Jo era un nen solitari, amb dificultats per fer coses normals com jugar al futbol. La natura, en canvi, em fascinava. I anar a veure-la amb el meu pare era el millor regal que em podia fer. Mai li agrairé prou.

Un dia, després d'unes pluges, hi van aparèixer dos ocells enormes: eren flamencs. No havia vist mai cap ocell semblant. Ni tan sols a "El hombre y la Tierra", on el Doctor Félix Rodríguez de la Fuente parlava d'àligues, llops i muflons: de depredadors i de preses. Però aquells ocells, que viuen de furgar el terra de les llacunes, no li devien semblar prou èpics. A mi em van impressionar molt. Impossible acostar-nos-hi. Sortien volant, la seva silueta retallada contra el sol del vespre, vermells com l'au fènix... Feien un cercle i es paraven, parsimoniosos, a una altra llacuna.

Van passar els anys. Les llacunes es van anar urbanitzant, i aquell gran espai de la meva infància va quedar reduït a una ombra del que havia sigut. Quan jo tenia uns vint anys i el meu pare ja era mort, hi vaig tornar. Aleshores era un espai protegit, però quina decepció! Hi havia plafons explicatius, però era minúscul i d'accés prohibit. Adeu cercar sargantanes, adeu embrutar-se de fang, adeu voltar mirant les restes que el mar hi portava, adeu al somni dels flamencs. Aquest sembla ser el destí de la natura: urbanitzar el 95% i fer un centre d'interpretació que expliqui el que suposadament hi ha al 5% restant.

Vaig retrobar-me amb els flamencs anys més tard, al Delta de l'Ebre. Però això ja és una altra història.