Un parell d'ulls a la nit.

Ja feia potser un parell d'hores que caminava de nit. Aquella tarda les fotos no havien sortit com jo volia, i esperant unes circumstàncies que finalment no es van presentar, la nit se'm va tirar al damunt bastant lluny del cotxe. La lluna, quart creixent, s'obria pas entre els núvols, i la seva llum, sorprenentment intensa, m'hauria permès caminar còmodament a cel obert. Però el camí passava per zones cobertes amb arbres i per por de caure vaig encendre el llum frontal, al mínim. S'ha de ser prudent.

Ara arribo a un detall tècnic fonamental per entendre el que va passar, i dispensin si em poso una mica pesat. El frontal, a diferència d'un lot normal que portaríem a la mà, va situat molt a prop dels nostres ulls. D'aquesta manera, si la llum del frontal ensopega amb un objecte que la reflecteixi especularment, com un metall polit o un mirall, torna perfectament als nostres ulls: l'objecte resulta clarament visible a gran distància.

Però, és que de nit, al bosc, hi ha alguna cosa que s'assembli a un mirall? Sí, n'hi ha una, i molt interessant: el fons dels ulls dels animals. En primer lloc, ulls de les aranyes llop, taràntules incloses. Si -anant amb un frontal encès- veuen un reflex blau, brillant com un diamant a la foscor, molt probablement són els ulls d'una aranya. Si proven d'acostar-s'hi, com per agafar el diamant, desapareixerà per convertir-se en una aranya. També, de vegades, es poden veure els ulls d'una guineu que ens observa entre la vegetació. Un cop els vaig confondre amb dues estrelles arran d'horitzó, d'una constel·lació desconeguda.

Aquella nit, però, no eren guineus ni aranyes. Es movien molt de pressa, i semblaven massa junts i inquiets per ser d'una guineu. Què podien ser? Rates, lirons, gats... ? Finalment, un parell d'ulls es van quedar quiets. Jo no veia l'animal, era massa fosc, però potser la càmera sí que el veuria. A la llum del frontal, vaig intentar fer una foto posant la sensibilitat al màxim. Vaig disparar diverses vegades, amb l'obturador electrònic, sense fer cap soroll, esperant que l'animal es quedés quiet. 

Era una fagina, un gorjablanc (Martes foina), amagada darrere d'un arbust. La fotografia, és clar, no té cap mena de qualitat ni d'interès estètic, però... quina alegria veure-la al visor aquella nit!