Escoltar música amb una guineu

A mi no m'agrada gaire la música a la natura. I molt menys, sentir música amb un altaveu. De nit no en poso ni amb els auriculars: prefereixo el silenci. Les nits d'estiu, de fet, no són silencioses: els grills canten, els xots conversen i els gamarussos udolen com per espantar-nos. Al costat d'aquests sons, qualsevol música em sembla estrident quan estic retratant el cel nocturn. Però de vegades he de posar música, i amb l'altaveu del telèfon, cosa que en general trobo de molt mal gust. I és per culpa dels senglars.

Els senglars no és que siguin imbècils, que no en són, sinó que tenen una mena d’intel·ligència que es basa més en els costums i en l’interès que en la reflexió. A més, van sempre pendents del menjar i es guien sobretot per l'olfacte. De manera que, segons com bufi el vent, poden apropar-se molt a nosaltres sense adonar-se de la nostra presència. I quan se n’adonen, ronquen amenaçadorament. Les femelles amb cadells grunyen com gossos rabiosos. Si vostès ara em llegeixen fent un cafè a la plaça, o anxovats al rodalies, tot això potser els semblarà que sigui exagerat. De fet, un senglar no és ni un llop ni un tigre. Però en mig de la nit solitària, el grunyit fort d'un animal gran, que no podem veure i que potser és només a 4 o 5 metres, els asseguro que fa molta por.

 

Els senglars, deia, es passen el dia furgant el terra amb el morro, i són criatures cobdicioses que no pensen més que en el seu benefici. No senten cap mena d'interès per l'art ni per les ciències, i només que fossin capaços de parlar una mica millor, ja es podrien haver dedicat perfectament a l'especulació immobiliària o la gran banca. O haver arribat a alcaldes, fins i tot. Es millor mantenir-se allunyat d'aquesta mena de persones: són servils i manyacs amb els poderosos, o quan esperen que els donem menjar als afores d’una ciutat. Ens tenen una por terrible si pensen que som caçadors, però podrien envestir-nos amb tal de no apartar-se ni un metre del seu camí, quan veuen que som inofensius. Per tal d'allunyar els senglars, n'hi ha prou a posar qualsevol mena de música. 

 

Per tant, si poso música amb l’altaveu del telèfon, de nit a la muntanya, ho faig per allunyar els senglars, més que per gaudir-ne jo. 

 

Una certa nit d’hivern, amb un fil de lluna, jo era en plena natura, a prop d’un poblet. Orió lluïa especialment bonic darrere un tel de boira i jo vaig treure els estris de fer fotos i vaig posar un disc de Gianmaria Testa. Justament quan va començar Sonno belle le cose, van aparèixer uns ulls brillants a la foscor. Els hauria pogut confondre amb dos estels arran d’horitzó. Seria un gat del poble? A poc a poc els ullets es van anar acostant, i a la llum discreta de la lluna es va anar dibuixant la silueta d’una guineu. Amb tota l’elegància del món, va pujar a un vell mur de pedra per asseure’s i poder sentir millor la música.

 

S’ha parlat sempre molt malament de les guineus, i les faules les presenten com interessades, múrries, de mal fiar. Però no és cert: les guineus, a diferència dels senglars, són criatures educades i sensibles, que sempre saben estar i senten un interès sincer per la música, l’astronomia i les arts en general. En el fons, són gairebé tan domèstiques com els gossos. Algunes guineus, segons m’han dit, tenen enveja dels seus cosins els llops, que ja fa molts anys es van acostar una nit a una foguera per escoltar millor com cantaven les persones. I van acabar per quedar-se a viure amb nosaltres.

 

De manera que jo vaig deixar per un moment els astres i, a la llum d’una llanterna i a pols, li vaig fer una foto a aquest gentleman. Jo sé que no és una gran imatge, des d’un punt de vista tècnic, però és un record agradable i he pensat que potser els agradaria de veure-la. També sé, si ens posem racionals, que els senglars mai seran alcaldes, que el gamarús no ens vol espantar i que la guineu probablement volia que li donés un rosegó de pa. Però la raó, si em permeten, és com la sal: és necessària, però si en posem massa, i en posem sempre, i en posem a tot arreu, pot arruïnar-ho tot.

 

Marxa, petita guineu, marxa corrent! D’aquí quatre hores ja començarà a clarejar i d’una casa del poble sortirà el caçador amb la seva escopeta per matar-te d’un tret, penjar el teu cap dissecat al menjador i fer el fatxenda prenent conyac.