Parlar amb les cabres
Normalment, el problema és acostar-se a les cabres. Em refereixo a les cabres salvatges, les que viuen a la muntanya, lliures. Passegen per llocs que ens són inaccessibles a les persones, excepte als escaladors. Els mascles lluiten a dalt dels cims, i fan caure pedres per les tarteres. De nit, sovint es pot sentir el soroll de les banyes picant i les pedres rodolant. Sense poder veure-les, fan pensar en lluites de trolls. I fan patir, per por de rebre una pedrada des de dalt. Diuen, però jo no ho he vist mai, que alguna vegada el mascle derrotat cau i s'estimba a un barranc. Són coses molt serioses, si ets un mascle de cabra jove que es vol obrir pas a la societat.
Per tant, si volem fer una bona foto, cal acostar-se a les cabres sigil·losament, fins que queden a una distància adient per al teleobjectiu. Normalment, elles marxen, o -si són femelles amb cadells- ens xiulen, avisant-nos que estem travessant una línia invisible. No sabria explicar com és el xiulet. No té res a veure amb el "beee" de la cabra domèstica, segurament es pot trobar al google. Sigui com sigui, el sentit queda molt clar. Per fer-ho més complicat, porto un teleobjectiu molt modest, lleuger, que em cap a la butxaca. No em voldria fer el pobre: en tinc un excel·lent, però pesa massa i es queda a casa.
Aquella tarda va ser diferent. Les cabres es van apropar a mi, des de dalt, i no a l'inrevés. Serien quatre o cinc. Venien cap a mi, a pas lleuger i les vaig veure arribar. Quan corren, ho fan a una velocitat enorme, sorprenent... però aquest cop simplement caminaven de pressa. Probablement alguna cosa les havia inquietat una mica. De fet, elles volien baixar justament per on era jo. En veure'm al mig del camí que acostumen a fer, es van aturar i em van mirar malament. Per sort, eren mascles, les femelles amb cadells són molt més agressives.
De tota manera, aquella mirada no em va agradar. Potser interpretaven que fèiem un equip i que estàvem intentant encerclar-les, i això és dolent. Sempre s'ha de procurar donar una sortida bona als adversaris, si volem evitar la confrontació. Vaig calcular la quantitat de moviment d'una, dues cabres precipitant-se contra mi. Deia Aristòtil que el valor es situa al centre geomètric perfecte entre la covardia i la temeritat. És un centre estret, com un el fil d'un ganivet, i no costa massa passar d'una banda a l'altra. Sense la càmera, hauria marxat. Però la fotografia és una sublimació de l'instint ancestral de cacera, i ens fa caure sovint cap a la banda de la temeritat.
Vaig fer unes fotos. Dues de les cabres tot just s'havien aturat, i van quedar en una posició admirable, dinàmica. Quietes, però amb aquella sensació del David de Michelangelo. Es retallaven perfectament contra els fons del cel. Ja tenia la foto! Tocava una retirada discreta.
Aleshores vaig parlar amb elles: "No patiu cabres que ara ja marxo. Tranquil·litat. A veure si algú encara prendrà mal, absurdament. No volem prendre mal, ningú". Va funcionar. Es van quedar quietes un moment mentre jo retrocedia, deixant-les un camí lliure. Però no va fer falta, es van quedar allà, segurament pasturant. I, de fet, ja era gairebé fosc: l'hora dels trolls. Vaig tornar cap al cotxe, cap a la ciutat, cap a la vida que les persones modernes anomenem real, però que als nostres avantpassats els hauria semblat absurda.
Bravo!!!
ResponElimina