Retratar la lluna
Lluna plena després de la posta de sol, amb un indici de raig verd, tema per un altre dia.
Què és la lluna? Plató i Aristòtil ensenyaven que la lluna és un cos celeste, i per tant és ideal, absolutament circular, immaculada. Si algun estudiant hagués aixecat el dit per objectar que a la lluna s’hi aprecien alguns detalls -imperfeccions- a la superfície, probablement els savis haurien contestat una mica emprenyats que en efecte, n’hi ha. Però que només es deuen a la fètida corrupció que emana de la terra i que no tenen cap importància.
Aquesta idea d’immaculada puresa lunar va ser heretada per l’Església Catòlica, juntament amb bona part de la filosofia de Plató. Si us entreteniu cercant imatges al google, veureu que la Verge Maria s’associa sovint amb la lluna en tota mena de representacions.
Però el 1610 Galieu va dirigir el seu telescopi a la lluna. Inicialment, el telescopi va ser concebut per a aplicacions militars, i amb aquesta finalitat el mateix Galieu el va vendre al Dux de Venècia per fer uns calerons (els científics sempre han anat justos de butxaca). Però Galileu era un home inquiet, i va observar que al terminador de la lluna (la línia que separa llum i ombra) es veia clarament el relleu de muntanyes. La lluna era un lloc normal, imperfecte, brut... talment com la terra! Aquesta observació ofensiva, juntament amb d’altres, va sentar molt malament. Retractant-se, Galileu va evitar la foguera, però va ser condemnat a arrest domicilari i va acabar la seva vida com un Julian Assange del renaixement.
Ara potser ja estareu pensant que tot això no té res a veure amb la fotografia de la lluna. Però si que hi té, i molt. Normalment, la lluna és molt més brillant que el cel nocturn i que el paisatge terrestre. Si retratem la lluna com un element més del paisatge, el més probable que ens aparegui com una taca blanca, sense cap detall, com Plató i el Sant Pare Urbà VIII haurien volgut que fos. Però no, ella és un cos real i com a tal l’hem de representar.
Exposar correctament la lluna i el paisatge, si ho volem fer amb una sola fotografia, sense martingales ni dobles exposicions, requereix un domini considerable de la tècnica. Ens hem de referir aquí al mestre Ansel Adams i a les seves immortals i glorioses imatges “Moon Over Half Dome”, i “Moonrise, Hernandez, New Mexico”. Si vosaltres – igual que jo- enteneu la fotografia de paisatge com una activitat seriosa, sacrificada i espiritual, aquestes còpies impreses han de ser el vostre ideal de perfecció.
Moonrise, Hernandez, New Mexico, Ansel Adams.
Moon Over Half Dome, Ansel Adams.
Hi ha diverses llunes que podem retratar, i ja estic veient que el tema dona per més d’una entrada al meu quadern. En primer lloc, tenim la lluna gairebé plena, creixent o decreixent, que podem veure ben alta sobre el cel il·luminat pel sol. És aquesta la lluna de “Moon Over Half Dome”, i aquí el repte consisteix a situar-la a la vora d’un relleu imponent, com va fer Ansel Adams.
Lluna plena amb llum diürna.
I potser direu “I no podem agafar una foto de la lluna i enganxar-la al cel sobre un selfie de quan vaig pujar a La Mola? Si ja tinc una app al telèfon que em posa una, dues o tres llunes o un drac on jo li demano…”. Doncs no, no, i mil vegades no!. La fotografia és un document científic, un registre fidedigne de la llum que en un moment determinat va entrar a la vostra càmera. Exagerant una mica – no gaire, llegiu els llibres d’Ansel Adams- la càmera és un instrument sagrat, com la katana del samurai, el bastó del peregrí o el telèfon del influencer. Amb paciència, us pot portar a una certa unió mística amb el cosmos. Poca broma doncs.
Després hi ha la lluna plena, o gairebé plena, molt baixa a sobre de l’horitzó, com la de “Moonrise, Hernandez, New Mexico”, al vespre o a la matinada. En aquest cas, si tant la lluna com el sol són visibles simultàniament, tots dos molt baixos sobre l’horitzó, el paisatge estarà il·luminat però normalment la lluna destacarà poc. En canvi, si la lluna és sobre l’horitzó però el sol lleugerament per sota, aleshores la lluna serà massa brillant i la sobreexposarem. La diferència entre una gran foto i una de dolenta depèn d’aquests factors, difícils de controlar, i per fer-ne una de bona cal perseverar, pujant els estris de devoció (trípode, teleobjectiu, càmeres…) muntanya amunt un cop cada cicle lunar.
Si llegiu com Adams va fer les dues fotos, o els llibres de Galen Rowell, entendreu una mica millor aquesta actitud respecte a la fotografia que encara tenim alguns boomers, cada cop menys. La intel·ligència artificial a dia d’avui ja pot generar imatges sintètiques, en un blanc i negre perfecte, a l’estil d’Adams, de llocs que no existeixen i de llunes que mai no han sigut. No cal dir que això serà la fi, no només de la fotografia, sinó de tots nosaltres.
Deixo per un altre dia la lluna cendrosa: la del primer dia, la que veuen els sel·lenites quan la terra és plena.
Algunes referències:
https://www.catholicdigest.com/amp/faith/spirituality/jesus-mary-and-the-solar-system/
https://www.nga.gov/collection/art-object-page.66714.html
https://en.wikipedia.org/wiki/Moonrise,_Hernandez,_New_Mexico
Excelent article! 👏👏👏👏 La “oblea” però, sempre serà plana amic meu.
ResponElimina